452ºF #16
Més enllà del mapa. Imaginaris de l’espai obert en la cultura contemporània

 

 

 

“If it form the one landscape that we, the inconstant ones,
Are consistently homesick for, this is chiefly
Because it dissolves in water. Mark these rounded slopes”

(W.H. Auden, In Praise of Limestone)

 

El fet espacial, les configuracions i les pràctiques espacials, a partir de paisatges tan dissímils com una illa, una planura o un desert, la narració d’un recorregut físic o mental, o el dibuix d’un mapa d’un territori desconegut, parlen d’un impuls en el cine i la literatura contemporànies de fixar la mirada en aquestes materialitats concretes per a recordar-nos de quina manera l’espai és per definició una font inesgotable de renegociacions polítiques i de producció de diferències culturals. En tant que camp fèrtil per a reconstruir processos històrics de la memòria o per a desentrampar les relacions complexes entre distintes localitats i regions en la seua correspondència amb «el fet nacional», la  «producció de l’espai», per prendre la definició de Henri Lefebvre, és un instrument fonamental a l’hora de pensar la manera en què les societats han canviat.

 

Històricament, la lectura de l’espai geogràfic mantingué una relació privilegiada amb els processos d’identificació territorial. En Amèrica Llatina, per exemple, des del segle XIX, en la literatura i la pintura, el paisatge o la frontera foren nodus principals a través dels quals es pensà la intersecció entre formes espacials, pràctiques estètiques i polítiques. Ja al segle XX els espais no urbans i les imatges de la natura foren també centrals per a la construcció d’una idea de nació a través del cine. En el món contemporani, nous desplaçaments han dibuixant noves geografies mòbils que afecten a manifestacions artístiques i culturals no només en Amèrica i Europa, sinó també en altres continents. En Europa, els últims moviments migratoris han diversificat la forma de concebre i habitar l’espai i han enriquit el paisatge cultural, polític i lingüístic que es tradueix en noves maneres de concebre la identitat, la història recent i els relats al voltant la memòria. Així, en països com Espanya, on la configuració de la geografia humana i la seua incidència en la conformació del territori actual va ser modificada no només amb les recents immigracions, sinó també des dels anys setanta amb les migracions internes, els desplaçaments han modificat la manera en què es concep la memòria i la identitat lligades als llocs, la regió o la nació.

 

Els articles reunits en aquest dossier presenten distintes relectures d’imaginaris geogràfics d’espais oberts, abordant obres literàries o cinematogràfiques que contribueixen a repensar i redefinir nocions com «territori», «paisatge», «cartografia», «regió» i «itinerari» i la manera en què aquestes categories es configuren com un pont entre la geografia humana, la història i l’estètica, permeten llegir productivament problemàtiques del món contemporani, que si ben bé, per una part, es vinculen amb nocions heretades del fet nacional, per una altra, també la subverteixen o excedeixen a elles.

 

En el cas del camp cultural argentí, pocs espais s’han percebut com més oberts que el de la pampa. Ja des del segle XIX aquesta geografia en particular era l’horitzó d’inscripció de valors culturals nacionals i ideologies modernitzadores. A partir de la distinció entre espais percebuts, concebuts i viscuts, i entre espais i llocs, l’article «Los  espacios  abiertos  de  la pampa argentina», d’Aníbal A. Biglieri, analitza múltiples representacions del «desert» a través d’un recorregut per la literatura dels segles XIX, XX o XXI. Mes enllà de l’impuls metafòric inscrit en l’espai, l’autor privilegia una perspectiva humanitzada del territori, considerant les maneres en què el «desert» es converteix en «lloc» quan es creen  «centres», o  «punts de convergència», quan la «producció de l’espai»  adopta formes permanents o transitòries com marrades, caravanes, fogons, traços de rastellades, empremtes o camins.

 

Els dos articles que segueixen, també centrats en la pampa argentina, assenyalen, no obstant això, que ja des de finals del segle vint aquests territoris tornen a ser marques d’alguna cosa, però no ja d’identitat nacional, sinó en molts casos d’això fora mida, d’això que està entre o fora de la relació entre persones i entorn. La contribució de Fermín Rodríguez, «Señales de vida: ficciones y territorios en crisis», destaca que la frontera territorial que en la literatura argentina marcava un endins i enfora de cossos i significats en funció d’un ordre estatal es transforma en el món contemporani en una «línia de vida que passa pel cos biopolític de la població». Així, els paisatges ruïnosos o el camp desnaturalitzat de novel·les com El aire de Sergio Chejfec o El desperdicio de Matilde Sánchez assenyalen la importància del fet biològic, del somàtic, del sensorio-motriu, constatant la realitat biopolítica del fet corporal com un objecte d’un nou règim de significació, en sintonia amb els canvis que el capitalisme ha produït en el paisatge pampeà actual. Compartint un mateix horitzó de preocupacions, a partir de la categoria «d’agrotòxic», Lucía de Leone, problematitza el retorn al camp com un espai que dista del fet romàntic i s’apropa més al malalt. En el seu article, «Campos  que  matan.  Espacios, tiempos  y  narración  en Distancia  de  rescate  de  Samanta  Schweblin», De Leone es proposa examinar representacions del camp de soja del present i els nous relats que desperta, en virtut del tractament de les relacions espacials i els entramats temporals en Distancia de rescate de Samanta Schweblin (2014). En aquest «escenari pampeà on la natura és desafiada en la seua pròpia llei l’intervenir fins a reemplaçar les seues creacions, amenaçada en la seua biodiversitat i destruïda», es destaca la funció de la narrativa per a rescatar no només la mateixa vida, sinó també la possibilitat de contar un nou relat rural que sembla habitar en els intersticis d’un «arxiu paisatgístic codificat» previ amb el qual dialoga i entra en disputa. Noves relacions interpersonals i afectives i pràctiques de mobilitat en relació amb l’espai apareixen també en altres zones de la producció argentina més recent. En aquest sentit, en l’article  «La casa  en  la  playa:  la  costa  como  frontera», Mercedes Alonso proposa un interessant apropament a l’espai de la platja i la seua relació amb la idea de  «frontera». A partir de les novel·les rioplatenses, Puras mentiras (2001) de Juan Forn, Diario de la arena (2010) de Hugo Burel i La costa ciega (2009) de Carlos María Domínguez, Alonso estudia el lloc que ocupen les cases en la platja com espais que, lluny de l’imaginari turístic, serveixen per a aïllar-se del món. D’aquesta manera, la platja es converteix en un territori de frontera que alberga subjectes que busquen situar-se al cantó –de l’espai, de la vida- per a produir una transformació.

 

Un altre conjunt d’articles del dossier explora productivament les conseqüències estètiques de reunir formes cinematogràfiques i cartogràfiques. Com a art peculiarment espacial, el cine utilitza determinades formes cartogràfiques o, inclòs, metodologies cartogràfiques com a model de posada en escena. En «Una  perspectiva cartográfica a la obra de Abbas  Kiarostami a través del análisis del  paisaje  en Y la vida continúa (1991)», Alan Salvadó i Manel Jiménez consideren l’evolució del «découpage» i la imatge-moviment com a formes visuals de mapa que defineixen el paisatge cinematogràfic i el pensament cartogràfic en un mecanisme de creació i (re)invenció de les formes cinematogràfiques. En l’anàlisi de Salvadó i Jiménez, el découpage i la imatge  en moviment (entesa en el context del viatge i del recorregut) no són només dues formes visuals que la vinculen a la pràctica cartogràfica, i que recuperen la pulsió geogràfica del cine dels orígens, sinó que suposen una forma d’humanitzar l’espai, ja que el mapa en Kiarostami es converteix «en una forma ètica de contemplar el paisatge de la catàstrofe, potser de comprendre’l i d’aportar claus interpretatives per a fer-ho pròxim, familiar i integrat». La cartografia i els desplaçaments són treballats des del cine del documentalista Ignacio Agüero, per a qui la presència dels mapes és fonamental com ho constata Valeria de Ríos en «Mapas  y  prácticas cartográficas  en  el cine  de  Ignacio  Agüero». Més enllà de la preocupació permanent per l’espai i les pràctiques cartogràfiques que caracteritza tota la producció d’Agüero, l’estudi de de Los Ríos se centra en la presència de la materialitat gràfica i objectual del mapa en els documentals No olvidar (1982), Sueños de hielo (1993) i El otro día (2012) i la manera en què aquests donen compte de pràctiques que van des de la construcció cartogràfica com a treball manual o com a objecte tècnic i institucionalitzat, fins a la intervenció o apropiació d’aquests mapes com a pràctica al temps corporal i afectiva.

 

En la literatura i en el cine espanyol recents es destaquen reformulacions de les formes narratives del viatge com a part d’una escriptura de la memòria personal, familiar i col·lectiva en relació amb el fenomen de la migració. En  «Viaje a los lugares de memoria interior», Maribel Rams aborda el vídeo assaig La memoria interior (2002) de María Ruido i aconsegueix donar compte dels problemes de la memòria i la identitat a partir d’una lectura diligent del text visual, en què es perceben tres línies de treball: aquella que aborda l’objecte des de la crítica i la teoria del road movie, fent-la dialogar amb l’experiència del cine diaspòric, en aquest cas particular dels migrants gallecs en el període desenvolupador dels anys seixanta a Espanya; la lectura de l’espai com a lloc de memòria, amb les corresponents observacions sobre la seua monumentalitat i també la seua anomia i, per últim, una interessant lectura del vídeo assaig en què aborda les relacions entre la imatge, la construcció d’un espai i la subjectivitat.

 

La recerca o investigació de la identitat governada pel trop del viatge, i la interrogació dels mecanismes de la memòria, es troba també en l’estudi  «Todos  los  viajes  el  viaje:  teoría  y  práctica  de  la  literatura  en movimiento de Jorge Carrión». En aquest article Sheila Pastor treballa entorn de la idea d’establir la poètica del viatge al llarg de l’obra de Carrión com un doble compromís amb el viatge des de la literatura i la seua narració i com a pràctica artística. L’estudi no només mobilitza el viatge i l’escriptura com a mitjan per a ordenar i donar sentit a les cronologies vitals, sinó que busca donar compte  de la imbricació de viatge, escriptura i vida en una poètica en moviment que entrellaça, ficció i assaig, teoria o pràctica del viatge. En eixe context, Pastor analitza com en els desplaçaments de Carrión la discussió sobre la memòria freqüentment es veu recolzada en els mitjans digitals i l’impuls intertextual ja que  «en els relats de Carrión conflueixen totes les seues lectures prèvies sobre el lloc de destí; per tant, junt amb la preocupació per la identitat, cada viatge també amaga una justificació literària».

 

La secció miscel·lània inclou dos articles que, des d’una perspectiva de literatura comparada, aborden autors i moviments literaris dissímils però aconsegueixen establir ponts i nuclis en comú. En «Brais Pinto: A Short History of the Galician “Beat” Geneation», Christopher Herman George Analitza aquest grup de poetes centrals per a la modernització de la literatura gallega i problematitza la seua assimilació a una generació “beat” en funció no tant dels continguts temàtics o formals de la seua producció poètica, sinó de l’estatus quasi mític que el grup va obtenir en el sistema literari. Per una altra banda, Natalia Izquierdo López en «La  filosofía  mesiánica  de  la  historia  de  Walter  Benjamin  y  Varujan Vosganian», aborda l’analogia existent entre la filosofia de la història d’aquests autors que, encara que pertanyen a èpoques distintes, comparteixen una mateixa sensibilitat romàntico-anticapitalista. A partir de la comunió entre teologia i política, ambdós autors desenvolupen una sensibilitat des de la qual «orquestren una profunda crítica de la ideologia del progrés, enfront de la qual proposen com a alternativa un heterodox relat emancipatori el fonament del qual radica en el rebuig de la historiografia positivista, la fusió de les lluites profanes i de les aspiracions messiàniques i l’agermanament entre el futur promès i el record dels vençuts».

 

Irene Depetris Chauvin (CONICET / Universidad de Buenos Aires)

 

Macarena Urzúa Opazo (CIDOC / Universidad Finis Terrae)

 

 

FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3