Poètiques i polítiques de la mirada: (re)visions contemporànies.
Introducció al dossier

[…] our looking is not just everything we have seen, it is how we have seen it and what we have done with that seeing

Mark Cousins, The Story of Looking

Abrir los ojos. Abrirlos y ver como nunca habíamos visto

Lina Meruane, Zona ciega

L’any 2004 Yvette Sánchez i Roland Spiller van editar La poética de la mirada, un volum en el que notaven la rellevància de la mirada pels Estudis literaris. L’obra apuntava que a principis del segle XXI, la mirada estava connectada amb els camps d’investigació més transcendents des de l’àmbit literari, com ara els Estudis culturals, el New historicism, els Estudis de gènere, o corrents com la narratologia o el deconstructivisme (Sánchez i Spiller, 2004: 9). Aquest interès creixent per la temàtica de la mirada, de l’ull i la visualitat ha augmentat recentment, doncs a aquests camps referits podríem afegir-hi avui els Estudis visuals, que han sigut determinants en multitud d’aproximacions a la mirada, així com els Estudis decolonials, els Estudis de gènere i sexualitat, o els Estudis de la discapacitat, que permeten també l’acostament a l’òrgan de la vista des de la seva disfuncionalitat, en consonància amb la crítica a l’ocularcentrisme que s’ha anat produint des de ja fa més d’un segle (Jay, 1993). Podem afirmar, doncs, que l’ull s’ha convertit en un objecte d’estudi per diverses perspectives del nostre àmbit d’investigació.

No obstant, quasi dues dècades després de la publicació del llibre de Sánchez i Spiller, l’ull i la visió, en tant que dispositius crucials pels estudis culturals en els últims anys, necessiten una revisió des de la teoria de la literatura i la literatura comparada que permeti delinear una panoràmica d’aquestes renovades poètiques i polítiques de la mirada. Amb aquesta revisió volem contribuir a crear no només una mostra il·lustrativa de la proliferació ben productiva de les relacions entre tots els camps mencionats sens dubte, sempre parcial, sinó, sobretot, arribar a entendre de què és símptoma el creixent interès per la visió i allò visual: què tenen de polític les noves poètiques de la mirada? Què cristal·litzen dels problemes socials, ètics i intel·lectuals d’una geopolítica globalitzada? Trobem, sens dubte, traces de l’ocularcentrisme mencionat, sigui en la forma de la seva acceptació sempre crítica— o del seu rebuig, en les diverses arestes d’aquestes disputes visuals: en els debats al voltant del pes d’allò virtual i allò interficial en la vida contemporània, en l’articulació de polítiques de la identitat i de l’autodeterminació de grups socials o cossos individuals, i en el creixent interès pels processos de cognició vinculats a allò visual en el camp de les neurociències, entre altres epistemologies emergents.

Així mateix, hem assistit en les últimes dècades a l’emergència d’un ampli corpus artístico-literari que ha posicionat l’ull i la mirada en el centre del debat teòrico-crític, qüestionant la configuració literària dels marcs de visualitat i del «model sensorial» (Classen, 1997) ocularcèntric. Aquestes manifestacions creatives han obert vies per formular contrapràctiques de la visió que atempten contra les polítiques patriarcals, capacitistes, colonials i normativitzadores vinculades amb aquest règim ocularcèntric. En el marc d’aquesta efervescència teòrica i creativa, aquest dossier proposa revifar la discussió sobre les relacions entre literatura i mirada des d’una òptica que combina la reflexió estètica i teòrica amb la transcendència política d’aquest fructífer diàleg crític. I ho fa en un moment en què la mirada sembla haver-se tornat novament un eix de reflexió central, com suggereix també la publicació recent del volum Régimen escópico y experiencia. Figuraciones de la mirada y el cuerpo en la literatura y las artes (Montes i Ares, 2022). D’acord amb les autores, «la cultura contemporánea está marcada por dominantes que hacen visible la crisis de los paradigmas de pensamiento logocéntricos y las concomitantes estéticas oculocentristas»  (2022: 1).

Què expressa aquesta crisis al·ludida per Alicia Montes i María Cristina Ares? Com el pensament crític i els treballs artístics poden dialogar amb ella i quines reaccions i respostes han pogut suscitar en els últims anys? En aquest intent de renovació del pensament sobre poètiques i polítiques de la mirada, ens preguntem, parafrasejant a Marina Garcés, si és possible, en el context actual, reivindicar el sentit de la vista, la visió i la mirada (2009: 78). Sense precipitar una resposta completament assertiva i homogènia, i des d’angles diferents, els articles reunits en aquest dossier semblen dialogar amb aquest interrogant, traçant,  majoritàriament, no tant fugues respecte allò visual, la mirada i l’experiència escòpica, sinó contra visions que neixen com a rèpliques a la centralitat i a l’hegemonia d’aquests elements, des del cor mateix de les seves coordenades.

Com observa Alejandra Castillo, junt al soscavament de les coordenades de l’ordre ocularcèntric comença a configurar-se un nou règim escòpic definit pel paradigma de la imatge pantalla (2020: 23). El capitalisme cognitiu sembla marcat per un auge d’allò virtual i interficial en els nostres models relacionals: des dels nous circuits econòmics, socials i libidinals que marca la cultura-xarxa, passant per l’auge del teletreball o pel desenvolupament de tecnologies de realitat virtual, i arribant al perfeccionament de les tècniques de vigilància escòpica, la nostra època ve marcada a parts iguals per un eixamplament de les capacitats sensorials i experiencials d’allò visual i per tant, del mateix camp de visió— i per un no- deixar de veure traduït en la falta de repòs de la vista (Zafra, 2015; Guardiola, 2019). Potser tot això pot llegir-se com una expressió de l’escassetat d’interrupcions, «entres» i entretemps que teixeix la sobreexposició continuada al veure i al ser vist, interrupcions que Byung Chul-Han sembla reivindicar en una nova pedagogia del mirar amb la que contrasta les formes actuals d’hiperactivitat visual (2012: 46).

Aquest eixamplament d’allò visual que el s. XXI ha confirmat amb un notable increment de maneres de mirar i de quantitats de mirades (Cousins, 2016: 288) ens condueix a entendre l’espectre d’allò visual des de nous paradigmes epistemològics. Els dispositius visuals que aquesta època requereix semblen alinear-se amb la virtualització d’allò especular a la que Sam Bourcier al·ludeix (2018: 193) a propòsit de la lectura de «The Virtual Speculum and the New World Order» (Haraway, 1992). Els règims escòpics que emergeixen de l’òptica clàssica, relacionats amb la representació i la identificació a partir de criteris d’objectivitat i neutralitat, semblen impugnar-se avui amb l’emergència de nous processos òptics i, per tant, de nous mapes: «What is the right speculum for the job of opening up observation into the orifices of the technoscientific body politic […]?», es preguntava Haraway fa trenta anys (1992: 193). Quines noves ressonàncies té avui aquesta pregunta? Com es relacionen òptica, representació, identificació i cossos? Aquests interrogants ens traslladen a d’altres preguntes per les quals els articles aquí reunits assagen múltiples respostes: quina és la relació entre el cos i la mirada en la literatura recent? Quines corporalitats projectes i quines invisibilitzen els règims escòpics dominants en la contemporaneïtat? Des de quins dispositius es construeixen aquests règims i quines són les possibilitats creatives per repensar les seves maneres de veure i de fer visible, o, per dir-ho amb Judith Butler (2009), d’interferir en els marcs visuals hegemònics?

Més que lamentar la hiperactivitat, la sobreexposició i la disposició a un aparèixer continuat com a mal d’époque, en aquest monogràfic ens interessa pensar allò que aquest context genera: les noves expressions en el camp artístic i intel·lectual, juntament amb les derives (bio)polítiques, econòmiques i mèdiques relacionades amb la visió i la mirada però, sobretot, amb la posada en crisi de les seves modulacions hegemòniques. I és que, malgrat aquest eixamplament del camp i de les possibilitats d’allò visual, l’espectre de visions i mirades possibles i/o dissidents que semblarien despendre’s d’aquest es torna sovint imperceptible al costat de la incontestable hegemonia de certs règims escòpics: la d’un dispositiu policial vigilant i fins i tot, «ojicida» (Meruane, 2021: 34) considerant que els ulls han sigut sovint el blanc d’acció de les forces de l’estat; la d’un dispositiu de producció que resulta d’un alt rendiment econòmic dels cossos i mirades que s’exposen i observen en la cultura-xarxa (Zafra, 2015), i la d’un dispositiu mèdic normalitzador tradicionalment assimilat a l’emergència d’una mirada clínica i patologitzadora. En aquest últim sentit, no solament s’hauria de corregir i rehabilitar, per exemple, la mirada miop, sinó fer correspondre a aquesta correcció la percepció i semantització d’un cos sa. Com va apuntar Foucault, «probablemente la clínica sea el primer intento, desde el Renacimiento, de formar una ciencia únicamente sobre el campo perceptivo y una práctica solo sobre el ejercicio de la mirada» (2015: 126).

Tot això permet confirmar expressions actualitzades de les relacions entre els ulls i el poder entès, aquest, no solament com a força restrictiva, sinó com a estructura d’expressió de discursos i enunciats històrics dels quals emergeix una determinada distribució d’allò visible (Deleuze, 1986). Pensant en aquest vincle històric entre l’ull i el poder (Foucault, 1980; Wajcman, 2011), ¿poden produir-se, en la contemporaneïtat, insurreccions de la mirada? I, si podem assajar una resposta afirmativa, ¿com convoquen la literatura i les arts les mirades insurrectes? Com ja indicava Evelyn Fox Keller, el nostre llenguatge està poblat de metàfores relacionades amb allò visual: sovint parlem de coneixement en termes d’il·luminació, de saber en termes de veure, o assimilem la idea de veritat a la llum (1983: 208). Però, ¿quines formes de mirar han predominat sobre altres i han configurat, per tant, aquests imaginaris? Si el binomi visió/coneixement, anàleg al de saber/poder, s’ha configurat com una unió indissociable, sovint condicionada per la seva orientació masculina i occidental (Fox Keller, 1983: 208), això provoca que models alternatius de visualitat, processos d’invisibilització i mirades dislocades (Caminada, 2020), estràbiques o cegues es posicionin en un enfora respecte els marcs estètics i epistemològics legitimats. El dossier recorre aquestes mirades dissidents explorant no només les poètiques singulars que en deriven, sinó sobretot, les insurreccions polítiques que assagen.

Des d’aquest plantejament delineat, tots els articles compilats tenen en comú el tractament de mirades que es mouen en una subcultura visual, entesa, en paraules de Sergio Martínez Luna, com una «visualidad menor que trabaja y se mueve en el interior de la visualidad dominante» (2012: 33).

Aquestes subcultures visuals reivindiquen el seu «dret a mirar» (Mirzoeff, 2011) des d’angles heterodoxos i contestataris en relació a l’ocularcentrisme hegemònic. En definitiva, com ho explica Martínez Luna, el dret a mirar cossos i subjectivitats dissidents no exerciria una simple oposició a l’ordre de la visualitat dominant i a la legislació de la mirada, sinó que seria més aviat una resposta «a la alianza específica de la autoridad y la visión desde su mismo interior, desde sus propios puntos ciegos, elaborando formas de mirar y ser mirado, pragmáticas del ver, giradas en torno a la posibilidad de una mirada correspondida, relacional y compartida y no inquisitiva, punitiva, o panóptica que nos haga capaces de mirar juntos en otra dirección, hacia otras narrativas y formas de vida» (2012: 33).

Donada l’enorme acollida que ha tingut la crida a contribucions d’aquest monogràfic i a l’elevat nombre d’articles (encara que molt menor del que ens hauria agradat poder compilar) que conformen la selecció final, proposem a continuació una temptativa de divisió d’algunes tendències que presenten aquestes noves poètiques i polítiques de la mirada. Confiem en què els treballs reunits configuren una mostra suficientment representativa de l’actualitat i de la diversitat d’enfocaments teòrico-crítics que reverberen en torn a aquestes poètiques.

1. Punts de fuga: desviaments i ressonàncies de l’ull

Iniciem el recorregut per aquestes revisions de les poètiques i polítiques de la mirada des de la contemporaneïtat amb tres articles que apunten al desviament dels ulls, a certs punts de fuga de la mirada que connecten amb perspectives teórico-epistemològiques com els Estudis de gènere, els Estudis queer, els Estudis de la discapacitat i els Estudis decolonials. Pot comprovar-se a «Miradas efractivas, ojos refractivos, y sujetxs inclinadxs. Genealogías de la (re)visión feminista-lésbica-queer», on Meri Torras proposa un estimulant recorregut a través de les genealogies de la mirada desviada. Des d’escriptores i pensadores com Adrienne Rich, Monique Wittig, Gabriela Mistral o Hélène Cixous, fins a autores contemporànies com Lina Meruane, el seu treball revisa les maneres com des de la literatura i el pensament feminista i queer s’han resistit els dictàmens de l’ocularcentrisme i el capacitisme occidental. Aquests règims hetero-patriarco-capacitistes s’han vist amenaçats, com sosté l’autora, per ulls de dona malalts, desviats, per visions quasi cegues que atempten contra la rectitud política de les mirades normatives. Les poètiques de la opacitat i del desenfocament, que deriven d’aquesta (re)visió feminista-lèsbica-queer i que continuen encarnant-se en l’escriptura recent d’autores hispàniques, evidencien que la inclinació de les mirades desviades desafia els models establerts i les polítiques d’allò straight.

Moltes de les reflexions traçades per Meri Torras en el seu treball de caràcter més teòric i panoràmic entronquen amb les tesis proposades per Carlos Ayram en la seva anàlisis de dues obres contemporànies de les narradores argentines María Gainza i Mercedes Halfon. «Ojos impertinentes. La construcción de una mirada doble en El trabajo de los ojos de Mercedes Halfon (2017) y El nervio óptico (2014) de María Gainza»explora en ambdues obres autoficcionals tant la materialitat orgànica i disfuncional dels ulls de les protagonistes com les metàfores i polítiques que es desprenen d’aquesta discapacitat visual. Amb una metodologia que combina els Estudis de gènere i els Estudis de la discapacitat amb un enfocament decolonial, s’examinen els cossos incòmodes que interroguen des de les seves marques dissidents les polítiques que operen sobre la normativització de les identitats i els seus registres visuals. Ayram formula, a propòsit del seu corpus d’anàlisis, la proposta d’una «mirada doble»que pot associar-se a aquestes mirades encarnades en els ulls refractius de l’article de Torras i que reivindica, a la vegada, la transcendència política del règim escòpic defectuós que emana de les visions antihegemòniques de les protagonistes d’ambdues obres.

També des del camp dels estudis sensorials s’estan plantejant diferents punts de fuga al domini del règim ocularcèntric. Des d’aquí es conceben pràctiques artístiques que configuren desviacions de l’ull cap a altres règims sensorials que al seu torn, assenten en aquest desviament un fort compromís estètic i polític. És el cas de les videoperformances d’artistes xilens que analitzen les investigadores Lorena Amaro, Daniela Catrileo i Javiera Quevedo en el treball  «Ojo de agua atenta”: aparatos de resonancia y resistencia en los videoperformances de Paula Coñoepan y Sebastián Calfuqueo». Si el falogocularcentrisme (Jay, 1993) reforça, en paraules de les autores, sistemes de control i opressió, les pràctiques artístiques des del feminisme i el pensament decolonial intentarien postular moviments emancipatoris d’aquest règim d’allò visual. A través, per exemple, del reclam del so i de la vibració, les videoperformances La matriz (2014) i Kowkülen (2020), dels artistes maputxe Paula Coñoepan i Sebastián Calfuqueo, desborden el registre visual, descobrint una notòria crítica de la mirada hegemònica i advocant per altres pràctiques sensorials que permeten encarnar reflexions decolonials, feministes i ecocrítiques.

2. A contrallum: llegir allò obscur i l’invisible

Si Meri Torras ja suggeria en el seu article la presència d’unes poètiques de la opacitat en la literatura recent, els treballs reunits en aquesta secció conformen un exemple clar d’aquestes poètiques que llegeixen a contrallum, això és, de manera contra-hegemònica, els punts cecs, les zones fosques i els angles invisibilitzats dels règims escòpics contemporanis. Aquesta lectura a contrallum seria l’objectiu últim de l’extens treball que està realitzant Javier Guerrero al voltant de les «poètiques contralumíniques» en la literatura i l’art llatinoamericans. Alguns dels resultats d’aquesta investigació es reuneixen a l’article «La impugnación de la luz. Soberanías oscuras en América Latina», en el qual proposa un recorregut per nombrosos teòrics, escriptors i artistes que, sospitant dels principis hegemònics de la visió, s’han preguntat per aquestes zones fosques que desafien els estatuts de la visualitat.

Amb l’objectiu de proposar un ordenament d’aquest ample repertori de poètiques contralumíniques que identifica Guerrero, es divideix el treball en tres parts, que aspiren a organitzar i sistematitzar l’estudi d’aquestes poètiques de la contemporaneïtat (contra)visual llatinoamericana sota les categories d’«obscuritat», «opacitat» i «ceguesa». Si les pràctiques contralumíniques amb les que opera l’autor impugnen l’episteme de la visualitat, aquestes tres etiquetes li serveixen per estudiar les zones opaques relacionades amb experiències d’invidència o d’il·legibilitat que reordenen estèticament i políticament els cossos i els seus sabers. En el primer dels tres apartats examina la centralitat de la obscuritat i les implicacions polítiques d’aquest règim en algunes novel·les de les escriptores xilenes Diamela Eltit i Nona Fernández, així com en el projecte Laboratorio Eigengrau (2016) de l’artista Javier Toro Blum, també xilè. En el segon explora els arxius de la opacitat a propòsit dels treballs d’intervenció artística i política de l’artista visual xilena Voluspa Jarpa i de novel·les de l’escriptora argentina Sylvia Molloy. Malgrat que sens dubte és Xile el país que concentra la major part del corpus seleccionat per l’autor, sota la categoria de «ceguesa» analitza en el tercer apartat no només la reconeguda novel·la Sangre en el ojo (2012), de l’escriptora xilena Lina Meruane, juntament amb la instal·lació transmedial La luz que me ciega (2009) de Paz Errázuriz i Malú Urriola, sinó també la instal·lació Letter on the Blind. For the Use of Those Who See (2008) de l’artista veneçolà Javier Téllez. A aquests tres grans apartats n’hi afegeix dos més, en els quals apunta a altres possibles lectures contralumíniques a partir de fragments d’obres de Roberto Bolaño i altres autors llatinoamericans com Mario Bellatin o Cecilia Vicuña. Tractant-se de Xile el país amb més representació en el terreny d’aquestes poètiques, al final del seu article Guerrero recorda els episodis de trauma ocular ocorreguts durant la revolta social xilena de 2019, per incidir en la transcendència política d’aquestes revisions de la visió i la ceguera i continuar així, obrint línies de treball que puguin elucidar els horitzons polítics cap als quals apunta el repertori contralumínic llatinoamericà.

En les conclusions del seu article, Javier Guerrero també menciona al col·lectiu feminista xilè LASTESIS i la seva suggerent performance «Un violador en tu camino» (2019). És justament aquesta performance la que resulta l’objecte d’estudi de l’article firmat per Natalia Toledo: «Agenciamiento contravisual. Una lectura a la ruptura de la imagen hegemónica de la violencia de género en la performance Un violador en tu camino de LASTESIS». En efecte, aquesta performance s’ubica també en el context de la revolta social xilena i pren aquest marc de protesta per exercir una acció feminista des de l’art activista als carrers de Valparaíso i Santiago de Xile. Amb un aparell crític provinent dels Estudis de gènere, l’article analitza els recursos estètics que empra la performance per denunciar la violència patriarcal sistèmica, i particularment, la invisibilitat d’algunes formes de violència simbòlica que condueixen a l’abús sexual i a la violació. Entre les hipòtesis que desenvolupa l’autora destaca que «Un violador en tu camino» planteja com a figura central justament el trànsit entre una violència invisible i una visible que danya els cossos de les dones. Així mateix, l’article demostra com la performance desplega, més enllà de la lletra que es canta, tot un entramat visual a través del vestuari, les benes negres que tapen els ulls de les participants o la coreografia, per denunciar la invisibilitat d’aquesta violència patriarcal estructural que es volca sobre els cossos de les dones. Per aquestes poètiques «a contrallum» o «contralumíniques» és essencial aquesta bena negra sobre els ulls, un element que l’autora vincula també amb les mutilacions oculars o amb les tortures produïdes durant la dictadura xilena i que reconeix com a símbol de rebel·lió davant l’autoritat visual falogocularcèntrica. L’aparença autocegada que mostren els subjectes que participen en la performance suposa, per sobre de tot, un exercici de contravisualitat que reivindica «el dret a mirar» (Mirzoeff, 2011) des de la opacitat de les benes simbòliques i permet, així, revelar allò obscur i allò invisible des d’una nova política de la mirada.

També des d’un enfocament feminista i amb un objectiu certament compartit amb l’article precedent, tanca aquesta secció el treball «Enfrentar aquello que fue oculto: testimonios sobre el abuso en la obra de Belén López Peiró», que analitza els llibres Por qué volvías cada verano (2018) i Donde no hago pie (2021), de l’autora argentina Belén López Peiró. A partir del testimoni i de la no ficció, López Peiró emprèn un procés de visibilització per mitjà de l’escriptura de l’abús sofert durant la seva adolescència. Ambdues obres proposen novament projectar una mirada activa sobre aquells actes que han romàs invisibles a ulls de la societat i de la família; i, a través d’aquesta mirada, persegueixen treure a la llum aquestes violències velades. D’acord amb la tesi que planteja en el text Carla María Indri, en un horitzó definit per les mobilitzacions del «Ni una menos», l’escriptora argentina indaga en el seu relat en les estratègies visuals que administren el desig i la violència i aconsegueix alterar, des de la mirada atenta de la víctima, les dinàmiques d’allò visible i allò invisible que observen, registren i oculten l’abús sexual.

3. Nous règims escòpics

Monique Wittig (2002) subratllava el vincle entre la materialitat dels cossos i la mirada com a forma d’interpretació a partir de la idea de «construcció mítica». A parer seu, categories com les de raça o sexe, lluny de ser allò que ve immediatament donat, simples al·lusions a  «trets físics», serien el producte de tota una configuració somatosocial: un ja donat elaborat minuciosament en els mateixos processos de percepció en els que intervé una densa xarxa de relacions en el sí de la qual realitzem el mateix acte de percepció-interpretació-lectura.

Aquest ja donat es revela justament com allò visible, producte d’una xarxa d’ulls i mirades que l’han pogut escriure com a tal «They are seen as black, therefore they are black; they are seen as women, therefore, they are women. But before being seen that way, they first had to be made that way» (Wittig, 2002: 12). La reflexió posa l’accent no solament sobre la crisis de la dicotomia entre naturalesa (cos, matèria) i cultura (la seva dimensió social), molt present en algunes de les contribucions que reuneix aquest dossier, sinó sobre el que ja s’ha anat avançant a partir de les reflexions anteriors: la possibilitat i fins i tot la necessitat—de construir nous règims escòpics reexaminant els processos de configuració d’aquestes velles construccions mítiques. Així, a «Entrever Intersex», Fabián Giménez Gatto construeix un renovat aparell de lectura-escriptura de les diferències corporals atenent al cos i al subjecte intersex. Seguint l’anàlisi foucaultià de la posada en discurs del sexe (Foucault, 1985), el treball suggereix un paral·lelisme amb la seva posada en imatge, hipòtesi que es desenvolupa a partir d’una lectura crítica de les línies de visibilitat que han construït tradicionalment el discurs hegemònic de la diferència sexual, en relació amb la qual, justament, la medicina hauria definit la intersexualitat. Notant la frenètica i espectacularitzada visibilitat de la condició intersexual, «como anomalía y excepción que confirma la regla, al interior del dispositivo biomédico», el cos intersex inseparable de la seva subjectivització en una dimensió política i activistaes revela un lloc des del qual accionar noves línies de construcció de visió i visibilitat dels cossos i de la operació d’una nova economia de la diferència en ells. Concretament, Giménez Gatto es centra en les poètiques alternatives de la mirada que es poden generar en el dispositiu literari i fotogràfic que resulta Proyecto Intersexual (2018), de l’artista Adiós al Futuro. En l’anàlisi, s’acabarà per definir la proposta d’aquesta artista com un «entrever intersex»: formes de veure i escriure allò (in)visible dels cossos basades en «la indeterminación, la ambiguedad y la liminalidad de las corporalidades intersexuadas, sin intentar reducirlas a la legibilidad dicotómica de lo masculino y lo femenino».

En una línia similar, i pensant encara amb Wittig encara que amb una lectura més enfocada en la dimensió social i simbòlica de les construccions mítiques referides, ens traslladem als processos de construcció de la figura del pare, tan clau per entendre les economies socials, libidinals i polítiques hegemòniques en les societats occidentals. A «Two Ways of Looking at the Father»,Sara Villamarín-Freire realitza un minuciós anàlisis interdisciplinar de les estratègies retòriques vinculades amb allò visual en dos textos poètics i gràfico-literaris, The Father (Sharon Olds, 1992) y Fun Home (Alison Bechdel, 2006). S’hi comparen els recursos visuals i verbals que ambdós textos empren per construir noves representacions del pare i d’allò patern, tal com la construcció de la visió hàptica, el joc del zoom en el text poètic o els recursos gràfics del reenquadrament i la mediació en la novel·la gràfica. El pare, símbol d’allò idèntic i sòlid en el psicoanàlisis clàssic (Irigaray, 2007) i centre d’una organització social heterocentrada, apareixerà aquí retratat com una figura molt més complexa: expressarà la fal·libilitat d’aquesta organització —Fun Home explora el descobriment de la vida oculta del pare de Bechdel com a gai a l’armari, en la Pennsilvània dels anys 60, i encarnarà la vulnerabilitat i la dependència de la qual tradicionalment s’ha allunyat notablement a través de la malaltia i de l’abjecció que aquesta accentua, en el retrat d’un pare que sucumbeix al càncer, a The Father—.

La construcció literària i gràfica del camp d’allò visual es mostra un eix fructífer de la revisió d’aquesta figura, i per extensió, un interrogant clau en les lectures contemporànies del gènere, la sexualitat i les seves polititzacions. Més enllà d’això, l’article de Villamarín-Freire també obra lectures molt interessants sobre la configuració ètica i relacional en diàleg amb determinats usos del pla visual, sovint definit en el pensament filosòfic com un mecanisme de submissió d’allò altre a un sí mateix, i donant així lloc a noves dinàmiques d’identificació i desidentificació que alteren la construcció dicotòmica d’allò idèntic i d’allò altre, d’allò visible i d’allò invisible. Això ens condueix a l’apartat final del dossier.

4. Projeccions ètiques de la mirada

El treball «Hermenéutica de la mirada: Función de la visualidad en Soldados de Salamina (2001) de Javier Cercas» ofereix nous punts de vista de la popular obra espanyola des d’una perspectiva emergent, la dels estudis literaris cognitius, que permet atendre a un aspecte de la novel·la fins ara poc explorat en l’àmbit acadèmic: la centralitat que en aquesta hi juguen el sentit de al vista i la visualitat. Ana María Casas-Olcoz, notant que en la novel·la es descriuen determinats processos cognitius associats a la vista, s’interessa per com aquests es vinculen amb la construcció literària de l’experiència dels personatges, així com per les maneres en les quals aquesta dimensió arriba a activar una sèrie de processos cognitius similars en el lector. A partir de la interrelació entre la representació de certes pràctiques visuals en l’obra sobretot centrades en l’enigmàtica mirada del soldat republicà cap a un jerarca falangista i les pràctiques cognitives en joc en el procés de lectura, en la relació text-lector, l’anàlisi acaba per traçar tesis ben interessants a propòsit d’allò visual, la visió i la mirada, més enllà del marc del text literari, arribant a constituir una sòlida contribució a propòsit del cos lector, escriptor, textual, autorial, la visió i la textualitat literària. Un dels aspectes que l’article posa de relleu és la dimensió ètica que es desprèn del mirar com a gest de reconeixement humà, en el sentit levinesià; una relació, la de la mirada i l’ètica, que també trobarem ressonant, des de llocs molt diferents, en els dos últims articles.

«Visions perifèriques i angles morts. La producció poètica dels cossos a través de la mirada: Raquel Santanera, Maria Sevilla i Pol Guasch» analitza la forma en la que intervenen la mirada en tres obres de poesia catalana contemporània, particularment en relació amb la textualització de la corporalitat. Meritxell Matas Revilla comença abordant la relació d’aquesta mirada amb la mediatització del món digital, la cultura-xarxa i les interfícies a partir de les quals veiem i som vistxs; aquestes relacions són llegides notablement en l’anàlisi de Reina de rates (Raquel Santanera, 2021) des del fenomen d’una hipersaturació visual i social i de noves formes que pren la cultura de l’espectacle, des de les que emergeixen expressions singulars d’allò corporal i de la seva experiència. Cossos interficials, però també cossos plàstics o de plastilina (Maria Sevilla, 2021), cossos porosos, travessats per la precarietat i l’autoexplotació que també es relacionen amb allò virtual i allò digital. La dimensió ètica i relacional de la mirada es torna especialment present en l’anàlisi de La part del foc (Pol Guasch, 2021). Notant la forta imposició d’aquesta en els processos de subjectivació i construcció de relacions, es desenvolupa una lectura del gest de mirar i de la mirada en la configuració de l’amor i el desig en els textos de Guasch, en els quals si bé aquesta mirada és part constitutiva d’aquests vincles, a vegades es torna l’expressió de la seva impossibilitat. Amb això l’article posa de manifest l’heterogeneïtat d’expressions i problemes evocats des dels motius de la mirada i de la visió en la poesia catalana actual, il·luminant així un camp de producció literària emergent que ressona amb la producció literària d’altres geografies presents en el dossier.

Finalment, l’article «On Sight, Technology, and Science Fiction: Transhumanist Visions in Contemporary Canadian Dystopia» amplia les perspectives de la visió i la mirada a allò transhumà en les obres de ciència ficció de Marguerite Atwood (trilogia MaddAddam, 2013) i Larissa Tai (The Tiger Flu, 2019). Ampliant la consideració de la visió a altres no-humans o més que humans, es torna a qüestions claus relacionades amb l’ètica i la dimensió relacional mencionades: des del rol clau que la mirada no-humana adquireix en la construcció de la subjectivitat humana entesa, aquesta, des d’una lògica no-dicotòmica i relacional, el desig de transcendir les limitacions de la mirada i la possibilitat de fer-ho amb la mediació tecnològica, passant per la qüestió de la hipersaturació d’allò visual i la visualitat tan present en aquests imaginaris distòpics de futur. Per desenvolupar aquestes qüestions, l’article distingeix entre la vista  [sight], entesa com a forma concreta de veure, i la visió [vision] entesa com «the divinely-accorded fantasy of future projections and domination», afavorides per les figuracions transhumanistes analitzades. Així, Lidia María Cuadrado Payeras arriba a la conclusió que en aquest corpus, mentre que els elements més que humans posen en dubte l’exclusivitat humana en matèria de mirada i visió, es confirma també la construcció de visions sobre el futur des d’una arrel teològica que perpetua estructures jeràrquiques de poder de les que es desprenen posicions antropocèntriques.

5. Notes crítiques i Miscel·lània

Aquests onze articles venen acompanyats de dues notes crítiques i una entrevista que resulten essencials per completar el dossier. La primera d’elles, a càrrec de raúl rodríguez freire, proposa una relectura de La invenció de Morel (1940), de l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares. Amb un títol suggerent, «Modos de ver (a una mujer). La pulsión escópica de La invención de Morel», rodríguez freire assaja una revisió en clau visual de la novel·la per demostrar que la mirada compleix una funció estructurant en el text de Bioy Casares. En la seva exhortació mobilitza un aparell crític essencial per examinar els marcs de visualitat i aporta necessàries reflexions a propòsit de les màquines de visió i de la rellevància que adquireix també el llenguatge fílmic en la configuració de les poètiques de la mirada. Destaca particularment pels interessos del dossier la meditació que ofereix l’autor, basant-se en les tesis de Laura Mulvey i de Christian Metz, sobre les relacions que s’estableixen entre Morel com a subjecte actiu de la mirada i Faustine com a objecte passiu. Així, rodríguez freire identifica una escopofília en la novel·la que reforça aquesta distinció entre subjecte actiu masculí i objecte passiu femení, i argumenta com La invención de Morel «cristaliza el lugar de la mirada en su articulación falogocularcéntrica».

En la segona nota crítica, «À perte de vue. Políticas de la visión en colectivos post-autoriales», Juan Evaristo Valls Boix examina l’evolució de la política visual en les publicacions delComitè invisible. L’anàlisi, travat a partir d’una genealogia d’autors i marcs de pensament que han insistit en les estratègies d’invisibilitat com ingovernabilitat, tals com Guy Debord i els situacionistes, Giorgio Agamben o, més contemporàniament, Jacques Rancière, traça la interacció de visions i cegueses que constitueixen la trajectòria del grup anònim francès. Valls Boix nota com inicialment el grup es compromet amb una política d’allò opac i allò anònim, amb voluntat d’escapar a la llegibilitat i visibilitat total pròpia de les biopolítiques governamentals dels panòptics de l’Estat postmodern. Els primers textos del Comitè invisible pregonarien la idea que tan sols trencant amb la lògica de la identificació i del reconeixement «podrá haber alguna vida política más allá de la policía».Si bé, l’autor nota, a propòsit de Maintenant (2017), un canvi de paradigma que es descriu com el pas «de la vista miope a la hipervisión», el nucli de la crítica a aquest gir es dirigeix a la pretesa separabilitat d’allò visible i d’allò invisible, d’allò llegible i d’allò il·legible, que articula ara el discurs del col·lectiu anònim. En la línia dels articles que reuneix el monogràfic, semblaria difícil, sinó impossible, definir allò polític i allò poètic de les visions i les mirades contemporànies a partir de la seva clàssica categorització: blanc, negre, vident, cec, llum, foscor, visible, invisible. És en l’embull perpetu de totes aquestes categories, això és, en les zones de clarobscur, llums i ombres que aquest crea, on es posa en joc la possibilitat de noves polítiques de la mirada, de ruptures en els marcs d’allò visible que facin emergir un nou règim sensible a partir de noves formes de visibilitat, que ja no es mesuraran des de la totalitat, la claredat i la homogeneïtat, sinó des de la seva espessor i complexitat, a vegades revolucionàries.

Per acabar, «¿Qué responsabilidad implica tener ojos? Diálogo de David Liver con Andrea Soto Calderón» recull una entrevista al filòsofa Andrea Soto Calderón, autora de La performatividad de las imágenes (2020). Seguint amb la línia dels articles del monogràfic, l’entrevista aprofundeix en la idea de performativitat que Soto Calderón desenvolupa a propòsit del treball de les imatges i la cultura d’allò visual. El marc teòric d’aquesta idea permet aproximar-se a aquestes últimes interessant-nos pels seus processos de composició i relació, per les seves forces i figures internes, o dit altrament, permet preguntar-nos menys pel que aquestes són que pel que aquestes poden configurar, fer emergir, imaginar. Les imatges tenen un lloc «estructurant» en la nostra època: lluny de concebre-les en oposició a un «real» que estarien representant o reflectint, Soto Calderón s’aproxima a aquestes com a lloc d’emergència i imaginació d’aquest real i dels seus possibles. L’entrevista contribueix a reafirmar la confiança en el potencial polític de les imatges i d’allò visual que altres contribucions del monogràfic ja havien esbossat, incidint sobretot en la seva funció crítica i emancipadora, quelcom que és urgent subratllar en un context en el que «no estamos frente a las imágenes, sino entre ellas».

La secció miscel·lània d’aquest número es composa de set articles que recorren una varietat de temes i enfocaments. S’obra amb «The Writing Rules of the Fictional Prototype», en el qual Miguel Amores proposa una anàlisis teòrica de les regles d’escriptura que admeten les narracions ficcionals davant la no ficció. Diego Zorita Arroyo planteja a «Cuando la música ya no dice el texto: un poema de Francisco Pino como puerta de entrada a la poesía experimental española» una proposta d’interpretació alternativa pel poema experimental «Lírica que se vuelve económica» (1969) de Francisco Pino. Xian Naia i Isaac Lourido firmen l’article «A poesia oral improvisada como prática política antagonista. Notas sobre a reinscrição contemporânea da regueifa no campo cultural galego», on revisen els instruments teòrics i metodològics per un acostament a la poesia oral improvitzada en gallec; a la vegada, identifiquen la regueifa com el gènere emblemàtic d’aquesta poesia oral i rastregen les seves dimensions estètiques, socioculturals i polítiques en relació directa amb el feminisme que ha reavivat aquest gènere. Seguidament, «Des-madre: melancolía del lenguaje en Trilce», de Juan de Miquel, interpreta al crisis del llenguatge en l’obra paradigmàtica de l’autor César Vallejo a propòsit de les reflexions desenvolupades per Julia Kristeva sobre la melancolia. Hanan Jasmin Khammas estudia a «Corporeality in Contemporary Iraqi Fiction» l’estètica de la corporeïtat en la ficció iraquiana posterior a 2003 per comprovar com les relacions cos-text configuren polítiques corporals que qüestionen els cossos normatius en il·luminar nous angles de lectura sobre la sexualitat i/o la malaltia/discapacitat. A continuació, Joaquín Márquez realitza a «La villa y La villa de César Aira: territorio y literatura en un pliegue de la crisis» una lectura de la novel·la La villa de l’escriptor argentí César Aira a partir de les nocions de territori i illa urbana formulades per la crítica argentina Josefina Ludmer. Finalment, tanca la secció miscel·lània l’article «Definir-se fent versos. Sobre «Literatura», «A través dels temperaments» i «A l’inrevés», de Gabriel Ferrater», en el qual Lucas Capellas Franco assaja una interpretació, a partir de les relacions entre experiència i literatura, de tres poemes de l’escriptor català Gabriel Ferrater que problematitzen el concepte d’objectivitat en la poesia.

La publicació d’aquest dossier confirma el renovat interès que susciten les poètiques de la mirada tant en relació a les pràctiques artístiques contemporànies com als últims debats i desafiaments que aquestes poètiques plantegen en multitud de perspectives metodològiques i epistemològiques. Així doncs, agraïm a lxs autorxs la riquesa i varietat d’aproximacions teòriques i de corpus, i celebrem també la participació d’investigadorxs de múltiples latituds i geopolítiques, cosa que ha derivat en un estudi plural, en el pla estètic i en el polític, que dona compte de l’amplitud de criteris que rodeja la reflexió sobre el cos i la mirada. Així mateix, agraïm també a l’equip editorial de 452ºF. Revista de Teoría de la Literatura y Literatura Comparada per la feina feta, per la confiança en el projecte i per l’espai ofert per tirar-lo endavant.

Maria Isern Ordeig
Universitat de Barcelona, ADHUC—Centro de investigación Teoría, Género, Sexualidad
Université Paris 8-Vincennes—Saint Denis, LEGS (Laboratoire d’Études de Genre et Sexualité)
https://orcid.org/0000-0001-5266-0180

Marta Pascua Canelo
Universidad de Salamanca
https://orcid.org/0000-0002-0959-1084

Bibliografia citada

  • BOURCIER, S. (2018): Queer Zones, París: Amsterdam.
  • CAMINADA, L. (2020): La mirada dislocada. Literatura, imagen, territorios, Buenos Aires: Prometeo Libros.
  • CASTILLO, A. (2020): Adicta imagen, Buenos Aires: Ediciones La Cebra.
  • CLASSEN, C. (1997): «Foundations for an anthropology of the senses», International Social Sciences Journal, 153, 401-412. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1468-2451.1997.tb00032.x.
  • COUSINS, M. (2017): The Story of Looking, Edimburg: Canongate Books.
  • DELEUZE, G. (1986): Foucault, París: Les éditions de minuit.
  • FOUCAULT, M. (2015): El nacimiento de la clínica, Barcelona: Siglo XXI.
  • FOUCAULT, M. (1985): Herculine Barbin llamada Alexina B, Madrid: Editorial Revolución.
  • FOUCAULT, M. (1980): «El ojo del poder. Entrevista con Michel Foucault» a Bentham, J, El Panóptico, Barcelona: La Piqueta.
  • FOX KELLER, E. (1983): «The Mind’s Eye» a Harding, S. (ed.), Discovering Reality. Feminist Perspectives on Epistemology, Metaphysics, Methodology and Philosophy of Science, Nova York: Kluwer.
  • GARCÉS, M. (2009): «Visión periférica. Ojos para un mundo común» a Buitrago, A. (ed.), Arquitecturas de la mirada, Barcelona: Cuerpo de letra.
  • GUARDIOLA, I. (2018): L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície, Barcelona: Arcàdia.
  • HAN, B-Ch. (2012): La sociedad del cansancio, Barcelona: Herder.
  • HARAWAY, D. (1997): «The virtual speculum in the New World Order», MODEST_WITNESS@SECOND_MILLENIUM.FEMALEMAN_MEETS_ONCOMOUSE. Feminism and Technoscience, Nova York: Routledge
  • IRIGARAY, L. (2007): Espéculo de la otra mujer, Madrid: Akal.
  • JAY, M. (1993): Downcast Eyes. The Denigration of Vision in the Twentieth-century French Thought, Berkeley: University of California Press.
  • MARTÍNEZ LUNA, S. (2012): «La visualidad en cuestión y el derecho a mirar», Revista Chilena de Antropología Visual, 19, 20-36.
  • MERUANE, L. (2021): Zona ciega, Barcelona: Random House.
  • MIRZOEFF, N. (2011): The Right to Look. A Counterhistory of Visuality, Durham, NC: Duke University Press.
  • MONTES, A. i ARES, M. C. (2022): Régimen escópico y experiencia. Figuraciones de la mirada y el cuerpo en la literatura y las artes, Buenos Aires: Argus-a.
  • SÁNCHEZ, Y. i SPILLER, R. (2004): La poética de la mirada, Madrid: Visor Libros.
  • SOTO CALDERÓN, A. (2020): La performatividad de las imágenes, Santiago de Chile: Metales pesados.
  • WAJCMAN, G. (2011): El ojo absoluto, Buenos Aires: Manantial.
  • WITTIG, M. (2002): «One Is Not Born a Woman», The Straight Mind and Other Essays, Boston: Beacon Press.
  • ZAFRA, R. (2015): Ojos y capital, Bilbao: Consonni.