Pensament literari català: reflexions critiques

«Puix que parla català, vejam què diu» (Joan Fuster)

Del tot diversos i singulars, els assaigs que s’apleguen en aquest dossier monogràfic presenten tanmateix algunes característiques en comú, que no per òbvies cal deixar de ressenyar. D’entrada, tots ells se situen feliçment ja molt lluny del clos filològic, historicista, positivista, bio-bibliogràfic i taxonòmic que va definir durant algunes dècades el to dominant en els estudis literaris catalans. Eren uns anys marcats per les urgències històriques dels discursos del resistencialisme i de la normalització. Es tractava de suplir les mancances mirant d’ignorar-les, buscant equiparacions legitimadores amb etiquetes internacionals: endreçant, perioditzant i destriant per tal de canonitzar el relat literari més adient a les necessitats peremptòries del país. Se li atorgava a la literatura una càrrega simbòlica que aparentment l’encimbellava, però que a la pràctica la corsecava, la instrumentalitzava i la connotava davant dels lectors potencials.

Ara de tot allò en perviuen tot just alguns ecos fantasmals. En el revers de la merceria literària, plena de calaixos, d’etiquetes i de capsetes endreçades, ja hi havia qui amb bon criteri crític anava a la seva (com per exemple Joan Fuster) i també qui provava d’importar les fascinacions més à la page de la teòrica internacional, de vegades amb propostes esquemàtiques i mimètiques, amb més bona voluntat que resultats plausibles, i amb una certa tendència a generar uns argots inextricables, que envernissaven la literatura amb capes d’opacitat auto-referencial.

El que abans havien estat provatures, veus èpiques i aïllades, tendències marginals, rars grups de recerca innovadors i lúcides mirades llunyanes de la catalanística més airejada, ara comença a marcar el to general. En tots els articles d’aquests dossier hi batega una tensió teòrica que situa les reflexions estètiques, crítiques i polítiques que s’hi plantegen just al mig de converses més àmplies i transversals. Sense desdibuixar-ne els contorns, les lectures, els debats, els llibres i els autors que s’hi convoquen es projecten cap a marcs interpretatius que en d’altres contrades també fan conversa. No ens cal patir, però, que ens haguem de perdre en cap no-lloc boirós, plastificat i presumptament cosmopolita. Arrelant-se en la concreció, depassen els marcs de la literatura catalana com a raresa i curiositat a desar en calaixos i calaixeres, com a fenomen aïllat que cal estudiar i preservar. La lectura dels textos i els autors que s’analitzen des de perspectives teòriques i comparatistes se situa de forma naturalíssima en el territori de la literatura, sense més afegitons, connotacions o adjectius: literatura catalana, certament, però abans que res i sobretot, literatura.

Antoni Martí Monterde, en el seu article «La muntanya de Montserrat: Al·legoria crítica en J. W. Goethe, C.-A. Sainte-Beuve i Ernst Robert Curtius», basteix una afinada reflexió teòrica a partir d’uns materials que d’entrada podrien semblar destinats a protagonitzar tot just una entretingudíssima curiositat erudita. Converteix les poesies, les mitificacions i les reflexions que van fer J. W. Goethe, C.-A. Sainte-Beuve i Ernst Robert Curtius a partir del paisatge de les muntanyes de Montserrat en un recorregut sobre la reformulació de la idea de crítica literària i de literatura comparada. D’una manera insospitada, en aquest recorregut la tradició cultural catalana va obtenir un protagonisme en la transformació de la idea de Weltliteratur.

Margalida Pons en el seu article «Emocions proscrites: escriptura, gènere, afectes i algunes veus de la poesia catalana contemporània» situa just en la cruïlla que hi ha entre la teoria dels afectes i els estudis feministes una reflexió sobre les transformacions en l’expressió de les emocions en algunes poetes catalanes contemporànies, com ara Maria Sevilla, Dolors Miquel, Maria Antònia Massanet, Antonina Canyelles, Raquel Santanera, Laia Carbonell, Laia Martínez i Lopez, Àngels Gregori o Glòria Coll. Parteix de les nocions d’outlaw emotion (Jaggar) i ugly feeling (Ngai) i les combina amb les contribucions d’altres teòriques (Ahmed, Illouz, Langle de Paz…). L’emoció, l’excés, la incontinència i la jouissance s’entenen en aquest plantejament com a fonts de coneixement i com a instàncies productores d’agència, potencialment revolucionàries.

William Viestenz analitza a «Sacred Contagion: Illness and the Origins of Community in Blai Bonet’s El mar» de quina manera la representació de la malaltia i la violència en la novel·la de Blai Bonet desplega una meditació sostinguda sobre el concepte del sagrat. Com argumenta Viestenz, Blai Bonet apunta al sentiment religiós entès com a component principal de l’existència, en el context històric de l’esfondrament total de l’Espanya franquista. Més enllà de les tipificacions d’El mar com a «novel·la catòlica», s’hi estudien les afinitats que es poden detectar entre les interpretacions de Blai Bonet i les reflexions post-secularistes de Georges Bataille.

A partir de l’anàlisi de l’obra teatral Kingdom (2018), de l’Agrupación Señor Serrano, Marta Duran Arranz, planteja en l’article «Kingdom: un teatre postdramàtic polític?» la confluència tangible de dos paradigmes teòrics que, en les seves formulacions doctrinals més ortodoxes, han tendit a presentar- se com a excloents i del tot oposats. Marta Duran Arranz considera que l’obra Kingdom (2018) permet justament contemplar alhora la presència productiva tant del marc del «teatre polític» com el del «teatre postdramàtic». La lectura minuciosa de la densitat semiòtica de les performances de l’obra analitzada es projecten cap a l’esfera teòrica, establint un diàleg amb crítics com ara Hans Thies Lehmann.

S’inclou també en aquest dossier la redifusió en versió revisada i ampliada del «Manifest Caníbal», de Max Basora, publicat inicialment en el primer número de la revista Carn de Cap (2019) que impulsen Borja Bagunyà i Lana Bastasic des de l’escola Bloom. El «Manifest Caníbal» de Max Basora s’inspira directament en el «Manifesto Antropófago» impulsat per Oswald de Andrade al Brasil dels anys 1920. A partir de la paradoxal represa del model clàssic de manifest d’avantguarda (¡?), Max Basora es mou en el territori fèrtil i fronterer de l’assaig, la invenció i la paròdia, en un text que alhora és una lúcida i esmolada reflexió sobre les condicions de l’escriptura literària en català, sobre les lleis no escrites i les escrites, sobre les constriccions, les implicacions verbals, retòriques i polítiques, i sobre les normes de la tribu que cal saber esquivar. El «Manifest Caníbal» menja de tot: es presenta com un «gentil clatellot» però dispara uns quants dards enverinats, i col·loca en el buc algunes càrregues de profunditat, amb una proposta literària provocativa, alhora cantada en falset i amb dicció impostada, que la seva posada en pràctica opera a temps real el seu desmuntatge en directe.

El dossier es clou amb la nota crítica d’Abel Cutillas «Quanta, quanta posguerra. El moment polític de la cultura», una reflexió que trenca la cantarella habitual sobre les perioditzacions, les pressuposicions i els benentesos que ens han arribat fins ara. I sobre tot planteja nous escenaris, noves esferes crítiques i creatives. Amb una estil assagístic germinal, es dispara alhora en totes direccions, i obre territoris per a les ulteriors reflexions que desvetlla. Parteix de la constatació que el sistema literari català comença a sortir de la letargia d’acceptació mesella d’una posició subalterna i residual. A partir de les teories de la cultura que proposa Peter Sloterdijk a Esferes, planteja la naturalesa relacional de les atmosferes culturals, i diagnostica el trànsit des d’una tendència compulsiva i heretada a la jivarització auto-induïda cap a la circulació de noves ambicions i noves alçades.

Ja fora del dossier monogràfic, en la secció miscel·lània, s’apleguen en aquest número de la revista tres aportacions més. Alfonso A. Gracia Gómez, en el seu article «La escritura del psicoanálisis: claves literarias de la Deutung freudiana» parteix de les analogies que hi ha entre l’acte d’escriptura i la pràctica de l’associació lliure, i constata com l’escriptura literària es pot convertir en un model de l’analítica freudiana. María del Mar Rodríguez Zárate, en el seu article «Un Lorca-bot en Nueva York: implicaciones de la inteligencia artificial en la poesía y figura de Federico García Lorca» analitza les ressonàncies entre l’obra del poeta i el projecte IP Poetry: A Robot-Poet in New York (2008), de l’artista visual argentí Gustavo Romano. Finalment Yasmina Romero Morales, en el seu article «La aplicabilidad metodológica de los conceptos de estereotipo, ambivalencia, tercer espacio y mimetismo de Homi K. Bhabha en el análisis de la narrativa colonial» planteja un model d’anàlisi literària que permet aprofundir les propostes d’Edward W. Said respecte a les identitats híbrides i les subversions a l’autoritat colonial, concretant la seva proposta en ficció de temàtica marroquina.

Manel Ollé (Coord.) Universitat Pompeu Fabra