En pocos segundos, comenzaron los alaridos, las carreras, los tropezones. Nadie sabía muy bien cómo reaccionar. Algunos pocos se agacharon a atender a los heridos. Los policías y los soldados actuaron con violencia: hicieron su trabajo. Cumplieron con su entrenamiento. Entraron en la multitud repartiendo golpes, gritos, empujones. Un oficial llegó incluso a disparar hacia el cielo. Una ráfaga contra las nubes. Pero Latinoamérica se parece muy poco a las películas, incluso a sus propias películas. Las balas al aire sólo provocaron más histeria, más estampidas.
Alberto Barrera Tyszka, «Balas perdidas»


Els articles que conformen el present monogràfic revisiten des de diferents disciplines i registres culturals les formes d'exclusió implícites en les tecnologies de la violència com a correlat de les ficcions identitàries a Amèrica Llatina. No és fortuït, per tant, que tots els textos aquí reunits donin compte de les arbitrarietats en les quals se sostenen els discursos identitaris, les seves metàfores i representacions, ni tampoc és ocasional el fet que cadascun d'ells revisiti la violència epistemològica que s'exerceix en la «fundació» de subjectes, cossos, memòries, comunitats i nacions que, com recull l'epígraf, s'assemblen molt poc a les seves representacions i disten, sens dubte, de la suposada normalitat d'un pacte social, de formes de reconeixement individuals i col•lectives que es pretenen «naturals» i necessàries.

A «Cultures del cos: La “sagrada” família veneçolana», Javier Guerrero ―especialista convidat a participar en aquest monogràfic― revisa les violències exercides en les metàfores del «cos nacional veneçolà», a partir de l'articulació d'esdeveniments recents ocorreguts en aquest país, en els quals la deformació del cos de la «sagrada família veneçolana» va esdevenir el significant que, a partir de la metàfora de la fractura nacional, ha restablert i refundat els orígens conservadors d'una nació i d'un imaginari que exclou en la seva reorganització ―heteronormativa i hegemònica― les dissidències racials, sexuals i de classe de subjectivitats que es resisteixen a la seva normalització i al seu reconeixement en els discursos del poder. El cos és també el lloc on Diego Falconí aborda les formes de violència exercides en subjectes les sexualitats de les quals discuteixen la heteronormatividad i el patriarcat tipificats en el cànon de la literatura andina de començaments de segle XX. A «Pablo Palacio: la violència corporal sobre les identitats impossibles a la zona dels Andes», Falconí analitza dos relats de l'escriptor equatorià per mostrar una ficció els personatges de la qual habiten la frontera de la representació, precisament per les seves resistències a ser codificats des d'uns paràmetres que, en el control i vigilància dels cossos i de les seves sexualitats, violentan la seva visibilitat i en front dels quals es reconeix la impossibilitat de representació d'unes identitats que habiten l'espai de la diferència.
La representació ocupa igualment l'atenció de Carlos Garrido Castellano que en «Celebrats, desposseïts i adorats. Representacions del destí tràgic de l'heroi a l'imaginari visual del Carib contemporani» s'aproxima a les estratègies de tres artistes caribenys ―Marcos Lora Read (República Dominicana), Javier Castro (Cuba) i Ebony Patterson (Jamaica)― que fan de la derrota de l'heroi el punt de partida per a la reescriptura dels discursos que han violentat des dels seus orígens colonials l'imaginari del Carib i que continuen exercint el seu poder en les imposicions de les economies neoliberals i globalitzades contemporànies sobre societats i territoris perifèrics com les illes caribenyes. Si en els textos de Guerrero i Falconí la representació determinava el límit amb el qual les tecnologies de la violència reforcen la norma, l'ordre i el pacte social, en el seu estudi Garrido aconsegueix demostrar per mitjà del treball d'aquests artistes que existeix un element subversiu en la derrota quan l'heroi deixa de ser la idealització d'un col•lectiu homogeni per passar a significar una sèrie d’identitats i conflictes transfronterers que caracteritzen a les societats del Carib contemporànies. Com veurem, Garrido celebra, a partir del treball d'aquests artistes, les possibilitats de resistència estètica, política i simbòlica amb les quals l'art contemporani del Carib posa en conflicte els límits entre la alta i la baixa cultura, però sobre tot desritualiza l'heroïcitat en fer dels individus que es reconeixen en la desigualtat, l'exclusió i la perifèria els vencedors en la derrota.
Les possibilitats transgressores dels subjectes que es troben fora de la llei porta a Sonia Barrios Tinoco a «La construcció de la identitat a partir de la violència: el corrido de Joaquín Murrieta» a indagar en la figura d'un heroi la derrota del qual va ser reapropiada per un col•lectiu altre i fronterer ―primer el mexicà i, posteriorment, el chicano― que restitueix la seva dignitat en la violència com a resposta contrahegemónica i contradiscurs identitari. Així, a partir d'un recorregut pels registres orals i escrits que van immortalitzar la figura d'aquest bandit, Barrios demostra com operen processos de resistència simbòlics en les ficcions identitàries de col•lectius minoritaris, oprimits i travessats per diferències culturals, i com les lògiques de la violència poden arribar a reafirmar i empoderar als mateixos subjectes que habiten l'espai de l'abjecció, «los atravesados» que anomenava Anzaldúa, els que viuen l'espai prohibit de la frontera: «los bizcos, los perversos, los queer, los conflictivos, los chuchos, los mulatos, los mestizos, los medio muertos», tots aquells subjectes que traspassen els límits de la norma i en que el en seu ser i habitar aquesta frontera resideix justament l'amenaça de la violència. En aquest context s'inscriu també el treball de Patricia Carmello a «Món barrejat, món en rebel•lió: sobre la violència en Gran Sertão: senderes, de Guimarãés Rosa», que s'ocupa de rellegir una de les ficcions més importants de la literatura brasilera per indagar els secrets d'un imaginari i uns subjectes exclosos dels registres oficials de la nació moderna que buscava el projecte de desenvolupament de Juscelino Kubitschek, però sobretot per reflexionar sobre la violència que es produeix en la fragmentarietat del record i en el protagonisme en la ficció, i que s'associa a les repressions exercides sobre col•lectius que no posseeixen el dret a recordar i a construir la seva(es) pròpia(es) història(es). Finalment, és també cap als registres de la memòria, les ficcions discursives i la capacitat d’anomenar o ocultar del llenguatge imposats en sistemes repressius cap a on dirigeix la seva atenció Erika Martínez Cabrera a «Parlar al buit: silenci i memòria en l'última dictadura argentina», per demostrar com la dictadura argentina va imposar el seu terror en el control del significant lingüístic per la necessitat reiterativa d'exercir la violència en la negació de vides esborrades dels sistemes d'intel•ligibilitat social, perquè la violència, com assenyala Judith Butler, es renova a si mateixa enfront de l'aparent inexhaustividad del seu objecte.
El recorregut que proposen aquests textos i mirades ens obliga a portar a un primer pla altres formes de violències exercides sobre cossos i identitats a Amèrica Llatina que, encara que no siguin explícitament estudiades en aquests assajos, no poden deixar-se de costat en la reflexió que suposa pensar el lloc polític de la representació i la violència epistèmica de les identitats. Així, a més de les investigacions desenvolupades en els textos que integren aquest monogràfic, és imprescindible buscar eines que ens ajudin a entendre i a intervenir des de la nostra posició crítica en les massacres de les dones a Ciudad Juárez, en els múltiples assassinats que es produeixen a Mèxic per part del narcotràfic, així com en les lògiques que influeixen en la popularitat en sectors de pobresa extrema de bandes i grups juvenils a Centreamèrica i els Estats Units. D'altra banda, també s'ha de considerar, des d'una posició ètica i responsable, com pensar la violència urbana i institucional a Veneçuela, sense condemnar la delinqüència i els seus protagonistes a la alteritat. El repte està, sens dubte, en la manera d’aproximar-nos a una proposta més inclusiva i fins i tot més ètica al servei de possibilitats de restauració dels pactes de ciutadania, si la identitat i els discursos que la construeixen restitueix la seva violència epistemològica quan la por és l'única experiència que comparteix i defineix les maneres de no-convivència col•lectiva dels subjectes que habiten ciutats com Caracas… Com entendre llavors les diferències? Quin llenguatge parlen les normes? Què significa ésser humà en aquest context? Qui té dret a una vida habitable? Com convocar el dret a una vida habitable en aquests escenaris de violència? Encara avui ―i més que mai―, en aquests i altres contextos, el reconeixement de les diferències segueix sent la resposta.

FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3