alt

Teatre i Dictadura al segle XX

Al llarg de la història les aproximacions teòriques al fenomen teatral han oscil·lat entre una caracterització merament literària i una altra de més espectacular. La irrupció dels Estudis Culturals en el panorama crític més recent planteja un canvi de paradigma que relega en certa mesura aquesta discussió i alhora possibilita un acostament més transversal al teatre com a manifestació cultural d'una societat determinada. De fet, com a forma artística viva que comunica amb un públic instituït en communitas, el teatre és un dels fenòmens culturals que exerceixen un major impacte en la societat. Les causes d'aquest impacte rauen en la seva pròpia idiosincràsia: d'una banda, la comunió, la immediatesa i la intimitat que s'estableixen amb el públic i que estan absents en altres gèneres; de l'altra, el caràcter col·lectiu del fenomen teatral.

Aquests atributs del procés de comunicació teatral li confereixen al missatge que es transmet de l'escena al públic un fort potencial polític, ja que la seva recepció, directa i col·lectiva, pot fomentar sentiments de fidelitat o oposició dins d’aquest grup. Conscient de la força que alberga un procés de comunicació d'aquesta naturalesa, el poder sempre ha intentat mantenir un control estret sobre el teatre i arrebatar-lo de les mans de l'enemic, coneixidor del seu potencial per difondre l'oposició i l'heterodòxia. Més enllà d’entendre’l com a eina al servei de la resistència, el poder també ha intentat capitalitzar el teatre com a vehicle mitjançant el qual transmetre de manera efectiva el seu discurs ideològic hegemònic i perpetuar a través d'ell una societat obedient, en un procés similar a aquell que operen la resta d'Aparells Ideològics d'Estat (Althusser). Tant per combatre l'heterodòxia com per fomentar l'ortodòxia, la veritat és que les relacions entre poder i teatre han estat tradicionalment estretes.

Aquest control teatral, tot i existir en major o menor grau en totes les societats, s'observa amb major virulència a les dictadures que durant el segle XX es van estendre arreu del món. És de notar que la relació que s'estableix entre aquests contextos dictatorials i el teatre és bidireccional: la dictadura reacciona davant del teatre bé per apropiar-se'n o bé per blindar-s’hi, però el teatre també reacciona enfront de la dictadura tant per protegir-se’n com per atacar-la. El propòsit d'aquest número monogràfic de 452oF és analitzar aquestes complexes relacions. Amb aquesta finalitat s'obre aquesta convocatòria a treballs que tractin el tema "Teatre i Dictadura" en qualsevol àmbit geogràfic (incloent-hi perspectives comparatistes) i es cenyeixin al marc temporal del segle XX. Des del punt de vista de la dualitat epistemològica del fet teatral, s'acceptaran articles que l’abordin tant des d'una perspectiva literària com des d’una d’escènica. El següent llistat és un repertori no exhaustiu de possibles temes:

a) Teatre i Política: teatre polític, teatre d'agitació i propaganda, teatre d'urgència, teatre document, teatre de masses; textos programàtics i poètiques teatrals.
b) Els Aparells Teatrals al servei del Poder: el rol dels Teatres Nacionals, els repertoris, la censura teatral, l'edició, els premis.
c) Discursos de l'obediència: Ortodòxia política i Teatre.
d) Discursos de la resistència: Heterodòxia política i Teatre.
e) L’Exili.
f) El Teatre com a espai per a la Memòria.


Diego Santos Sánchez

FaLang translation system by Faboba

index

miar ccuc csic dialnet doaj e-revistas isoc latindex MLAracoresh
lista de emails
click sinuca

chfyavbh88y FilmOneTorrents http://filmonetorrent.blogspot.com/4cd3